Antonia´s line.

Quatre generacions de dones han sigut suficients per marcar la diferència, per trencar els pensaments d´un poble sumís sota unes idees tradicionals. Fonamentat en el masclisme, la religió i la marginació davant persones discapacitades, aquesta pel.lícula ens mostra com quatre dones, succesivament, acaben amb aquestos impediments cadascuna a la seua manera.

És, sens dubte, un recurs més que enginyós. El film ens posa en la pell d´Antonia, una dona que torna al seu poble en el moment de la mort de la seua mare. Acompanyada de la seua filla, des del primer moment ja es deixa entreveure com Antonia no es una dona qualsevol, com la protagonista de la història es nega a deixar passar eixes idees tradicionals comentades davant relacions amoroses i injusticies socials.

D´altra banda, la seua filla (molt educada per cert, encara que massa silenciosa) trenca el seu silenci mitjançant el seu desig de ser mare, amb la peculiaritat de no tindre un home al costat, donada la seua condició homosexual. Lògicament, això és motiu suficient per a demostrar com tampoc ella és una dona típica.

Amb el naixement de la seua filla, la família es fa més gran. Per a sorpresa de la família, la dona més jove de la família te la condició de superdotada, avivada per un amic d´Antonia, té la necessitat irrefrenable d´acaparar coneixements en totes les árees. El seu intent per trobar un home la porta a la promiscuïtat també atípica en un poble com aquest, i a la seua dualitat entre la família i el coneixement.

Una vegada trobat a l´home indicat, arriba l´última de les dones a la família. Aquesta xiqueta, amb la tendressa típica i la inocència infantil a flor de pell, deixa impresionat al públic (almenys a mi em va deixar impresionat) amb el seu raonament sobre els poemes que escriu tractant la mort d´algun dels seus familiars, dient que és millor fer-los encara que la persona estiga viva, per que puga llegir-los.

D´aquesta forma el director Marleen Gorris demostra que es pot canviar un quadre basat en idees masclistes, agressores i, en definitiva, un quadre tradicionalista. I que millor que de la ma de quatre dones de carn i ossos, amb peculiaritats que les fan diferents i, per qué no dir-ho, millors.