Becavés. Joan Fuster.

Recentment acabe de llegir aquest text de Joan Fuster sobre l´infinita discussió de la nostra llengua. Infinita i absurda.

Des de que l´home va inventar això de la llengua, ha tingut la necessitat innata de ficar etiquetes a tot allò. De fet, de no ser per aquestes etiquetes, no sabriem con dir a totes i cadascuna de les coses que conformen la nostra realitat, i per tant la llengua no compliria la seua funció.

Més endavant, la humanitat va descobrir que la llengua podia fer-se servir per dir una cosa i, a la vegada, allò contrari. Així naixeren la ironia o el sarcasme, recursos considerats molt apropiats per a emprar la llengua amb un caràcter literari.

Fins ací, tot bé. Si anem a l´equitetatge del qual abans parlavem, entenem llengua com un sistema de comunicació que emprem les persones per poder expressar idees. Per tant, la finalitat principal de la llengua es eixa mateixa, expressar de manera que un conjunt de persones siguen capaços d´entendre allò que es diu. Les llengües, per tant, es diferencien en la mesura en què una persona pot entendre-la o no. Obviament, castellà, anglés i francés, per eixemple, es consideren llengües diferents per que necessitem conèixer totes tres per a emprar-les, i l´ús d´una no eximeix el coneixement de les altres dues per a comunicar-se amb les tres.

Segons això, per qué una llengua com pot ser el català, valencià, occità, o com vulgau dir-li, te un aura d´energia negativa a l´hora d´etiquetar-la? Per qué segons amb qui parle, hauré de tindre en compte d'usar un mot o un altre, si em refereix al mateix? Ací entra en joc el terme “connotació”, on la ironia i el sarcasme juguen un paper molt important, i on una persona es lliure d´interpretar una mateixa paraula de diverses formes.

Senyores i senyors, es diga valencià, català, mallorquí, occità o Becavés (i així tots contents), la llengua és el que és i serveix per a allò que serveix. El demés, està de més, i les discussions sobre aquest tema, curiosament dirigides per gent que no te res a veure (es a dir, que no son usuaris de la pròpia llengua) no fan més que agraviar la tasca d´etiquetar el nostre mon.