El tema del tema. Quim Monzó.

Recentment acabe de llegir aquest recull d´articles de l´autor Quim Monzó, articles que aparegueren durant els anys 1999, 2000 i 2001 publicats a La Vanguardia i Magazine.
Em pareix increïble la barreja de banalitat i sarcasme amb la que l´escriptor tracta temes quotidians. Probablement això és el que m´ha fet enganxar-me, a més d´arrancar-me més d´una rialla.

M´ha cridat molt l´atenció l´article que dona nom al llibre, El tema del tema, en el que Quim Monzó llança una crítica davant la costum actual de parlar del “tema de...” Per eixemple, no es parla de la crisi, sinó del “tema de la crisi”, igual del “tema de la construcció” o del “tema de les eleccions als Estats Units”, en compte de parlar de la construcció o de les eleccions als Estats Units.

És curiós, però m´ha vingut al cap un amic meu (en Johan) que aporta encara més al léxic de la nostra llengua. En lloc de dir “dona´m això”, ell es limita a dir “dona´m el tal (o tales, segons el dia). D´aquesta manera, totes les accions, objectes o persones poden definir-se com “tal” o “tales”. Llógicament, aquesta forma de parlar ve precedida per eixe final tan típic dels parlants de dir “i tal”. Però jo soc de l´opinió que la llengua és com la matèria: no es destrueix , es transforma.

Allò que anomenem argot, marques que diferèncien les varietats lingüístiques per grups socials, donen riquesa a la llengua. No hi ha cap dubte. Però una cosa és tindre unes marques lèxiques que determinen un determinat grup social, i un altra ben distinta deformar la llengua fins a al mínim exponent. Mentres tant, pel que fa al tema de la fam, vaig a veure si em faig un plat de tales, i potser un tal amb creïlles.