Amanecer

He de confessar que no havia vist, a excepció de la japonesa “he nacido pero” (a l´espai cinema de l´any passat) cap pel.lícula muda. Probablement els prejudicis per qüestions d'antiguitat, la falta de so i el fet que siga en blanc i negre (efectivament, els prejudicis son així de capritxosos) han fet que em prenguera amb molta tranquilitat el visionat d´aquest film.

Amanecer ens conta una història d´amor clàssica; probablement podria dir quasi que es tracta d´una telenovel. la d´hora i mitja contada als anys vint. Un home que vol assassinar a la seua dona per tal d´anar-se amb una altra, però es penedeix a última hora i recupera el sentiment d´amor a la seua dóna durant el viatje a la ciutat. De tornada, una tempestat pot fer que l´història siga tragèdia, però els protagonistes acaben tenint un final feliç.

La pel.lícula, en els aspectes de la trama, poc més pot donar-nos. No obstant, crec que allò més interesant no està en el Què si no en el Com. I es que una pel.lícula muda pot oferir una sèrie d´aspectes interpretatius i paisatgístics que passen desapercebuts a les grans produccions d´ara.

I sinó és així, caldria reflexionar si les mirades i els trets facials de l´home en moments com abans de l´assassinat, o quan realment es conscient a l´esglèssia d´allò que ha fet, passarien sense pena ni glòria de no ser que la pel.lícula fora muda. O, potser, eixa sensació d´agobi a la ciutat, provocat per la quantitat de persones i automòbils en moviment, seria tan cridanera en una pel.lícula plena d´estímuls sonors. I, probablement, gestos com ara mirar-se als ulls, agafar la ma i molts més tindrien tant de sentit si es puguera emprar el diàleg.

No fique en dubte que a mesura que avança el temps, les produccions cinematogràfiques utilitzen –generalment massa- els efectes d´última generació, els diàlegs curts i directes i l´acció desenfrenada cada minut de film. Però és probablement en la gestualitat, en les mirades, en la cara i, en definitiva, en tot el que suposa la part més humana d´un personatge, on es troba la versemblança feta pel.lícula. I es que diguen el que diguen, una imatge val més que mil paraules.

Sin perdón.

Violència, alcohol, tirs, testosterona, insults, morts, cavalls i molts altres elements conformen la idea de Western. De la mà de Clint Eastwood tenim un Western en tota regla amb tot el que li fa falta, però deixant entreveure una lliçó molt important.

En un lloc on la violència es habitual i on el respecte (i la por, que molt fina es la línia que els separa) es guanya amb l´aplicació d´aquesta, el conflicte està servit. Un assasinat per encarrec d´unes prostitutes a un jove assessí amb la necessitat de tindre una aparença dura, amb dos exbandits de lo pitjoret que podia haver-hi forma el fil conductor d´aquest film on trobem continuament eixa necessitat d´aparentar.

I es que la lliçó es ben clara: Assassinar i, encara més, ser un home dur no es tan fàcil com pareix. Les paraules son paraules i se les emporta el vent. Però apuntar a la persona que, acte seguit, vas a matar no es gens fàcil. Més encara difícil es viure amb la consciència tranquil·la despres de, com diu el propi Clint Eastwood, “arrabassar-ho tot”. Això sí, matar innocents desarmats, maltractar a dones sense cap poder i disparar a persones sense cap opció de defensar-se és d´home a un parell ben ficats. Tindre cara a cara a una persona que, com tú, pot clavar-te quatre tirs amb la mateixa facilitat que tu...ahi la cosa canvia.

En un mon on l´aparença dicta les normes –i ara no sols em referisc al film, sinó també a una realitat actual- el nom que una persona es crea davant la resta és de vital importància. Tots volem ser respectats per allò que fem, i si als Westerns” toca matar, doncs es mata i prou. Ara bé, demostrar que no tot son paraules sinó que hi han fets que ho fan demostrable, és sens dubte allò més important per guanyar-se a la resta. I crec, sense por a equivocar-me, que Clint Eastwood en sap molt d´això.

Becavés. Joan Fuster.

Recentment acabe de llegir aquest text de Joan Fuster sobre l´infinita discussió de la nostra llengua. Infinita i absurda.

Des de que l´home va inventar això de la llengua, ha tingut la necessitat innata de ficar etiquetes a tot allò. De fet, de no ser per aquestes etiquetes, no sabriem con dir a totes i cadascuna de les coses que conformen la nostra realitat, i per tant la llengua no compliria la seua funció.

Més endavant, la humanitat va descobrir que la llengua podia fer-se servir per dir una cosa i, a la vegada, allò contrari. Així naixeren la ironia o el sarcasme, recursos considerats molt apropiats per a emprar la llengua amb un caràcter literari.

Fins ací, tot bé. Si anem a l´equitetatge del qual abans parlavem, entenem llengua com un sistema de comunicació que emprem les persones per poder expressar idees. Per tant, la finalitat principal de la llengua es eixa mateixa, expressar de manera que un conjunt de persones siguen capaços d´entendre allò que es diu. Les llengües, per tant, es diferencien en la mesura en què una persona pot entendre-la o no. Obviament, castellà, anglés i francés, per eixemple, es consideren llengües diferents per que necessitem conèixer totes tres per a emprar-les, i l´ús d´una no eximeix el coneixement de les altres dues per a comunicar-se amb les tres.

Segons això, per qué una llengua com pot ser el català, valencià, occità, o com vulgau dir-li, te un aura d´energia negativa a l´hora d´etiquetar-la? Per qué segons amb qui parle, hauré de tindre en compte d'usar un mot o un altre, si em refereix al mateix? Ací entra en joc el terme “connotació”, on la ironia i el sarcasme juguen un paper molt important, i on una persona es lliure d´interpretar una mateixa paraula de diverses formes.

Senyores i senyors, es diga valencià, català, mallorquí, occità o Becavés (i així tots contents), la llengua és el que és i serveix per a allò que serveix. El demés, està de més, i les discussions sobre aquest tema, curiosament dirigides per gent que no te res a veure (es a dir, que no son usuaris de la pròpia llengua) no fan més que agraviar la tasca d´etiquetar el nostre mon.

Antonia´s line.

Quatre generacions de dones han sigut suficients per marcar la diferència, per trencar els pensaments d´un poble sumís sota unes idees tradicionals. Fonamentat en el masclisme, la religió i la marginació davant persones discapacitades, aquesta pel.lícula ens mostra com quatre dones, succesivament, acaben amb aquestos impediments cadascuna a la seua manera.

És, sens dubte, un recurs més que enginyós. El film ens posa en la pell d´Antonia, una dona que torna al seu poble en el moment de la mort de la seua mare. Acompanyada de la seua filla, des del primer moment ja es deixa entreveure com Antonia no es una dona qualsevol, com la protagonista de la història es nega a deixar passar eixes idees tradicionals comentades davant relacions amoroses i injusticies socials.

D´altra banda, la seua filla (molt educada per cert, encara que massa silenciosa) trenca el seu silenci mitjançant el seu desig de ser mare, amb la peculiaritat de no tindre un home al costat, donada la seua condició homosexual. Lògicament, això és motiu suficient per a demostrar com tampoc ella és una dona típica.

Amb el naixement de la seua filla, la família es fa més gran. Per a sorpresa de la família, la dona més jove de la família te la condició de superdotada, avivada per un amic d´Antonia, té la necessitat irrefrenable d´acaparar coneixements en totes les árees. El seu intent per trobar un home la porta a la promiscuïtat també atípica en un poble com aquest, i a la seua dualitat entre la família i el coneixement.

Una vegada trobat a l´home indicat, arriba l´última de les dones a la família. Aquesta xiqueta, amb la tendressa típica i la inocència infantil a flor de pell, deixa impresionat al públic (almenys a mi em va deixar impresionat) amb el seu raonament sobre els poemes que escriu tractant la mort d´algun dels seus familiars, dient que és millor fer-los encara que la persona estiga viva, per que puga llegir-los.

D´aquesta forma el director Marleen Gorris demostra que es pot canviar un quadre basat en idees masclistes, agressores i, en definitiva, un quadre tradicionalista. I que millor que de la ma de quatre dones de carn i ossos, amb peculiaritats que les fan diferents i, per qué no dir-ho, millors.