“Ara és el moment de valorar aquestos dos últims messos. Aquestos dies en què hem compartit tot.
Al principi no ho tenia gens clar. Encara que tot el món afirmava que el millor per als dos era que estiguerem junts, em negava a admetre-ho. Tot i això, al final acabàrem junts.
La teua blanca i àspera pell no era un motiu per a dir-te que no, i així vam començar. A tota hora estaves amb mi, als millors moments, i també als pitjors. No em va costar gens ni mica acostumar-me a la teua presència, i fins i tot la gent ens deia que feiem bona parella.
I ara què? Després de tot t´en vas, i sense saber si tornaràs. Tampoc m´assabentaré si estaràs amb altre o, simplement, desapareixeràs. D´allò que sí que estic segur és que has marcat la meua vida, i això es innegociable.
Ara només em queda, sense cap mena de remordiment acomiadar-me de tu. Fins sempre escaiola.”
La narrativa és així. Ens porta pel camí que vol, a vegades ocultant informació, a vegades jugant amb idees estereotipades, però certament ens fa pensar el que vol i, després, ens trenca els esquemes amb una sola paraula. Aquestes “meravelles” de les narracions són precisament les que ens fan crear mons, personatges, situacions o sentiments i ens sorprenen de sobte amb un canvi que mai cap persona podria imaginar-se. I si no, quin de vosaltres ha pensat en el nom d´un home o d´una dona abans d´acabar la lectura?
No comments:
Post a Comment