El tema del tema. Quim Monzó.

Recentment acabe de llegir aquest recull d´articles de l´autor Quim Monzó, articles que aparegueren durant els anys 1999, 2000 i 2001 publicats a La Vanguardia i Magazine.
Em pareix increïble la barreja de banalitat i sarcasme amb la que l´escriptor tracta temes quotidians. Probablement això és el que m´ha fet enganxar-me, a més d´arrancar-me més d´una rialla.

M´ha cridat molt l´atenció l´article que dona nom al llibre, El tema del tema, en el que Quim Monzó llança una crítica davant la costum actual de parlar del “tema de...” Per eixemple, no es parla de la crisi, sinó del “tema de la crisi”, igual del “tema de la construcció” o del “tema de les eleccions als Estats Units”, en compte de parlar de la construcció o de les eleccions als Estats Units.

És curiós, però m´ha vingut al cap un amic meu (en Johan) que aporta encara més al léxic de la nostra llengua. En lloc de dir “dona´m això”, ell es limita a dir “dona´m el tal (o tales, segons el dia). D´aquesta manera, totes les accions, objectes o persones poden definir-se com “tal” o “tales”. Llógicament, aquesta forma de parlar ve precedida per eixe final tan típic dels parlants de dir “i tal”. Però jo soc de l´opinió que la llengua és com la matèria: no es destrueix , es transforma.

Allò que anomenem argot, marques que diferèncien les varietats lingüístiques per grups socials, donen riquesa a la llengua. No hi ha cap dubte. Però una cosa és tindre unes marques lèxiques que determinen un determinat grup social, i un altra ben distinta deformar la llengua fins a al mínim exponent. Mentres tant, pel que fa al tema de la fam, vaig a veure si em faig un plat de tales, i potser un tal amb creïlles.

“Para niños”. Sala Parpalló.

Ahir de vesprada vaig tindre l´oportunitat d´anar a la sala Parpalló per assistir a una projecció de curtmetratges animats per a xiquets. Cal dir que el títol del projecte, tot i que la idea em va parèixer més que brillant, no em va parèixer del tot correcte. Més que res, pel fet que els curts anaven destinats als xiquets i als no xiquets. Encara que alguns d´ells tenien una finalitat més lúdica (i ho aconseguien de veres), uns altres contaven, d´una manera original, inquietuts i pensamets propis dels menuts, cadascún a la seua forma.

M´agradaria comentar tres dels curtmetratges que considere més profunds, començant per l'anomenat Tôt ou tard (prompte o tard), portat des de Suïssa, on ens conta la història d´un esquirol i una rata penada. El primer ix de dia i, quan arriba la nit, entra a l´arbre que forma el centre del paisatge per a donar pas a la rata penada, que fa el propi. Així un dia rere altre, que ve determinat per uns engranatges que hi són sota terra. Un dia , l´esquirol troba que pot parar els engranatges de forma que el dia i la nit queden junts, i així quedar-se amb la rata penada quan vulga. D´aquesta forma ens dona una visió particular del funcionament del dia i la nit, a més de constatar el fet de la necessitat de la companyia, encara que cadascún tinga el seu temps i el seu lloc.

El segon d´ells te com a títol Abridged, on l´ingeni de l´Americà Arjun Rihan narra una comèdia romantica entre dos vigues del pont de San Francisco. Les vigues volen apropar-se per donar-se les mans, però això provoca el desastre al pont i acaba trencat. Quan la “viga mascle” es desperta, troba que la “viga femella” el , té agafat i tots dos formen un nou pont per que els vehícles circulen per damunt d´ells. És curiós com, després de les dificultats, i a pesar de l´amor que naix entre les vigues, aconsegueixen ajudar-se l´un a l'altre per que tot continue com estava abans, a més de poder estar junts.

L´últim dels curts, per donar-li un final sublime a la projecció, va ser l´anomenat Kudan del director japonés Taku Kimura. La història està situada a una casa on un xiquet diu coses a son pare, que no es capaç d´entendre´l. De sobte hi arriba un barret a la seua casa que el transporta a un món obscur on les persones que no són enteses moren. Així doncs, el seu fill va a ser “desconectat”, i el pare aconsegueix amb dificultats salvar-lo. Al final de la narració, pare i fill acaben per entendre un a l´altre, d´una manera molt gràfica (cada vegada que hi parlen, ixen de les seues boques símbols que tots dos capten a l´instant).

Per últim caldria destacar el fet que, a excepció d´un parell d´ells, la majoria no té narrador ni diàlegs, el que potència els factors gestuals i, sobre tot, musicals.
En definitiva, “Para niños” m´ha paregut un projecte amb una molt sòlida base que pot divertir als més joves, i fer reflexionar sobre el món que els envolta als més grans.

Meravelles narratives.

“Ara és el moment de valorar aquestos dos últims messos. Aquestos dies en què hem compartit tot.

Al principi no ho tenia gens clar. Encara que tot el món afirmava que el millor per als dos era que estiguerem junts, em negava a admetre-ho. Tot i això, al final acabàrem junts.

La teua blanca i àspera pell no era un motiu per a dir-te que no, i així vam començar. A tota hora estaves amb mi, als millors moments, i també als pitjors. No em va costar gens ni mica acostumar-me a la teua presència, i fins i tot la gent ens deia que feiem bona parella.

I ara què? Després de tot t´en vas, i sense saber si tornaràs. Tampoc m´assabentaré si estaràs amb altre o, simplement, desapareixeràs. D´allò que sí que estic segur és que has marcat la meua vida, i això es innegociable.

Ara només em queda, sense cap mena de remordiment acomiadar-me de tu. Fins sempre escaiola.”

La narrativa és així. Ens porta pel camí que vol, a vegades ocultant informació, a vegades jugant amb idees estereotipades, però certament ens fa pensar el que vol i, després, ens trenca els esquemes amb una sola paraula. Aquestes “meravelles” de les narracions són precisament les que ens fan crear mons, personatges, situacions o sentiments i ens sorprenen de sobte amb un canvi que mai cap persona podria imaginar-se. I si no, quin de vosaltres ha pensat en el nom d´un home o d´una dona abans d´acabar la lectura?

La vertadera crisi.

Crisi, recessió econòmica, son termes a l'ordre del dia. Que si la crisi econòmica afecta als llocs de treball, que si els bancs no donaran prèstecs per la recessió,... la situació econòmica insostenible s´ha guanyat la portada de les notícies dia rere dia, fins al punt que no es parla d´altre assumpte. A més, cal afegir eixe sentiment immers en cadascun de nosaltres de pànic quan tots els mitjans de comunicació donen hores i hores a un assumpte de vital importància com es la situació econòmica actual. No obstant, jo vullc parlar-vos d´una crisi també alarmant als nostres temps, una crisi que ha passat desapercebuda per molts de nosaltres, però que potser a més d´un li lleve hores de son. Parle de la crisi de la cançò d´estiu.

Si senyors, la cançò de l´estiu, eixe gran « hit » que ha caracteritzat sempre a la cultura espanyola des de temps immemorables. Fa cosa de quatre o cinc anys que no sentim cap creació que sature a tota hora les ràdios, els programes musicals de televisió, les descàrregues dels internautes i les verbenes. On han quedat cançons com “La macarena” o “l´Aserejé”? On han quedat eixos passos de ball que, quan mes ridículs eren, més ràpidament eren apressos?

Per això jo propose a tot aquell que llija el que estic dient que faça el següent: agafeu aleatòriament paraules que tingan que veure amb l´estiu (per eixemple sol, platja, festa, calor, llum,...), construiu oracions amb algun sentit (no cal esforçar-se massa en aquest punt) i inventeu un ball que, encara que no tinga res a veure, estiga en la línia que separa allò que és graciòs d´allò que es ridícul.

Jo, de moment, vaig a intentar-ho per si de cas siga aquesta la solució a la vertadera crisi.