“Pare, de major vullc ser músic”

Dotze de la nit. Comença a sonar la cançó It´s a heartache de Bonnie Tyler a la plaça d´un poble dels que tenen una olor singular, d´aquestos pobles que inspiren tranquilitat. La gent més major que es troba al lloc mira amb curiositat com sona el tema acompanyat d´unes llums, si més no, coordinades. Cap moviment, tan sols mirades. A continuació es pot sentir un repertori d´una hora de cançons adequades a aquest públic exigent a la espera d´alguna peça que es puga ballar. L´assumpte comença a animar-se, i ja es pot veure més d´una parella ballant. Després d´aquesta hora, es trenca el ritme amb qualsevol tema de pop rock, més adequat a la gent jove. És ara quan comença la batalla, quan arriben els crits insultants. Els “no anem a pagar-vos, pallassos” o els ja clàssics “no teniu ni idea de tocar, imbècils” (tingam en compte l´émfassi de l´última paraula en tots dos comentaris). La salvació a aquesta guerra descontrolada arriba al descans, on l´esperat bingo es converteix en el protagonista. Només acabar, la gent més major sap que arriba l´hora del llit, com si hagueren tingut la seua dosi d´entreteniment després de la decepció musical, i deixen pas al gaudiment de les noves generacions. Un gaudiment que acaba a les sis de la matinada, y mai pot terminar sense ganes de més. Entre protestes dels més joves animats per l´alcohol i les ganes de festa, els musics intenten arreplegar instruments el més ràpidament possible, perque el viatje de tornada encara està per vindre.

Aquesta escena es pot repetir unes trenta vegadas en estiu. Si més no, el món de les orquestes és la forma mes accessible de “malviure” de la música. Perque, sentint trencar els somnis dels adolescents enamorats d´aquest art com jo, de la música no es viu, es « malviu ».

Cada vegada que es repeteix aquesta història s´em venen al cap dues grans frases que han influenciat molt la meua vida. La primera, curiosament és meua, quan la inocència infantil em va portar a dir-li al meu pare “de major vullc ser músic”.La segona, més explícita pero tot i això més pràctica, ix de la boca del cantant del grup Mamá Ladilla, en una de les seues cançons: “Soy un músico, soy una puta, soy un músico, soy lo peor, soy un músico, no soy nadie, soy un músico... no existo.” Potser siga cert allò que diu, pero mentres l´adrenalina faça el seu paper durant cada actuació, estic disposat a ser una puta, el pitjor de tot, a no ser res i a no existir.