Júlia

Aquest es el nom de la protagonista de la història que Isabel Clara-Simó ens relata. Una història que ens situa als finals del s XIX i començament del XX a Alcoi, on la revolució del petroli té un paper més que important en aquesta novel·la. Júlia, una obrera molt jove, es veu en la tessitura d´anular el seu compromís de casament amb Rafelet, un altre obrer de la fàbrica, per tal d´aprofitar l´oportunitat de canviar d´estatus mitjançant el casament amb l´amo. Després d´acceptar-hi, la controvèrsia d´un casament entre amo i obrera suposa una guerra interna al nou llar de Júlia, on la influència de la família traurà més d´un problema per a la nostra protagonista, que haurà de fer-se respectar per ser la senyora que mereix ser.

En línies generals, aquesta és la historia que Isabel Clara-Simó ens narra. No vullc opinar sobre la moralitat de Júlia al casar-se amb Josep, o sobre l´actitut de la família de l´´amo davant Júlia. Tampoc vaig a divagar sobre les injustícies dels obrers i els empresaris. Però si hi ha una cosa que m´ha cridat l´atenció en tota la novel·la ha sigut el personatge de Júlia a nivell de personalitat.

Tractaré d´explicar-me. Mai no us a passat que conegueu a alguna persona en un context concret i inmediatament penseu que no està al seu lloc? O no sabeu d´algú que te una capacitat innata per a fer alguna cosa, com si haguera nascut però a fer-ho? En la meua opinió, Júlia és una persona d´aquestes. Ja al començament de la història , Júlia ja mostra la seua natura, si més no destacant entre la resta d´obreres no sols per la seua bellesa, més bé per les seues formes. Això, en una època tan marcada per les diferències de classes, és com a mínim cridaner. No obstant, aquestes diferències marquen les dificultats amb les que Júlia es troba a l´hora d'esdevenir de senyora. Però, amb tot, crec que l´autora em dona la raó quan, a mesura que es va llegint aquesta història, et dones compte com eixes dificultats les supera amb més naturalitat del que es pot esperar d´una obrera en la seua situació.

A la fi, jo pense que tots tenim un lloc, tots tenim una habilitat especial, pot ser innata, que ens fa únics. A vegades eixe lloc no es correspon amb el lloc en el que estem, assortir les decissions ens fan arribar a eixe punt. I potser els diners i l´estatus portaren a Júlia a sacrificar molts aspectes de la seua vida, però a més d´això pense que l´essència de cadascú també es determinant a l´hora de prendre qualsevol decissió.

“Pare, de major vullc ser músic”

Dotze de la nit. Comença a sonar la cançó It´s a heartache de Bonnie Tyler a la plaça d´un poble dels que tenen una olor singular, d´aquestos pobles que inspiren tranquilitat. La gent més major que es troba al lloc mira amb curiositat com sona el tema acompanyat d´unes llums, si més no, coordinades. Cap moviment, tan sols mirades. A continuació es pot sentir un repertori d´una hora de cançons adequades a aquest públic exigent a la espera d´alguna peça que es puga ballar. L´assumpte comença a animar-se, i ja es pot veure més d´una parella ballant. Després d´aquesta hora, es trenca el ritme amb qualsevol tema de pop rock, més adequat a la gent jove. És ara quan comença la batalla, quan arriben els crits insultants. Els “no anem a pagar-vos, pallassos” o els ja clàssics “no teniu ni idea de tocar, imbècils” (tingam en compte l´émfassi de l´última paraula en tots dos comentaris). La salvació a aquesta guerra descontrolada arriba al descans, on l´esperat bingo es converteix en el protagonista. Només acabar, la gent més major sap que arriba l´hora del llit, com si hagueren tingut la seua dosi d´entreteniment després de la decepció musical, i deixen pas al gaudiment de les noves generacions. Un gaudiment que acaba a les sis de la matinada, y mai pot terminar sense ganes de més. Entre protestes dels més joves animats per l´alcohol i les ganes de festa, els musics intenten arreplegar instruments el més ràpidament possible, perque el viatje de tornada encara està per vindre.

Aquesta escena es pot repetir unes trenta vegadas en estiu. Si més no, el món de les orquestes és la forma mes accessible de “malviure” de la música. Perque, sentint trencar els somnis dels adolescents enamorats d´aquest art com jo, de la música no es viu, es « malviu ».

Cada vegada que es repeteix aquesta història s´em venen al cap dues grans frases que han influenciat molt la meua vida. La primera, curiosament és meua, quan la inocència infantil em va portar a dir-li al meu pare “de major vullc ser músic”.La segona, més explícita pero tot i això més pràctica, ix de la boca del cantant del grup Mamá Ladilla, en una de les seues cançons: “Soy un músico, soy una puta, soy un músico, soy lo peor, soy un músico, no soy nadie, soy un músico... no existo.” Potser siga cert allò que diu, pero mentres l´adrenalina faça el seu paper durant cada actuació, estic disposat a ser una puta, el pitjor de tot, a no ser res i a no existir.